[[…nurieeta…]]


Quan el cel té fred
15 gener 2010, 12:12
Filed under: General

L’ÚLTIMA ENTRADA: reflexió del blog

Quan el cel té fred és un dels descobriments més interessants que he fet durant aquest primer quadrimestre de segon de carrera.

En primer lloc, el fet d’elaborar un dietari de lectura a través de les noves tecnologies no sols ha fet que reflexionara sobre certs temes, sinó que també m’ha fet interrelacionar-me amb els companys. A més a més, a l’hora d’elaborar el text no solament he pensat amb mi, sinó amb vosaltres, perquè he partit del fet que molts dels lectors no heu llegit el llibre i, per tant, us he de fer comprensible el text, perquè al cap i a la fi eixa és la meua finalitat: que les meues reflexions sobre la lectura arriben a vosaltres.

En segon lloc, aquest quadern de bitàcora ens ha servit per a conéixer-nos més a fons uns als altres des d’un punt de vista més formal, car no estem en un bar (entre fum i alguns refrescos), sinó en un context academic. D’aquesta manera, he pogut observar la maduresa d’alguns dels meus companys que, en menys de vint anys, saben on volen anar i quin camí volen seguir.

En tercer lloc, la finalitat del blog, a més de fer-nos reflexionar, és cuidar la llengua, perquè com deia Apel·les Mestre: <l’estimo perquè és la meua>. I tant que l’estime! Per tant Quan el cel té fred suggereix una preocupació per el cel, al qual li tirem una manta perquè no patisca (com observem a la imatge principal). Aquesta preocupació pel cel també s’ha de demostrar per la nostra llengua, per a que no patisca, hem de preocuparnos per ella perquè és la que ens defineix. Per què creieu què seriem els mateixos si parlarem l’anglés, el xinés o el francés? Realment, jo no ho crec així: perquè com deia Roig, <és l’espai el que defineix les persones> (Roig, 1991:50) i, per descomptat, la llengua está dins d’aquest espai.

Resumint, per totes aquestes raons, per vosaltres (sobretot pels lectors aferrims que sé que em lligen) i per les reflexions que he fet, este blog ha pagat la pena. Com a mínim, aquesta activitat ha estat divertida i diferent (no és el típic exercici de classe). En fi… sempre ens gitem sabentuna cosa més! Jo hui he comprés que una classe no és solament un grup d’alumnes, que una professora no és solament un model a seguir… som persones que aprenem unes d’altres i que, de tant en tant, ajudem al cel.

Solament em queda donar-vos les gràcies per passar-se per ací.

Núria

La classe d'assaig



Quan el cel té fred
15 gener 2010, 11:45
Filed under: General

LA IGUALTAT DE LA DIFERÈNCIA

És curiós el fet que hi han coses que mai canviaran. Ho poguérem comprovar a les observacions que feia Pla al seu Quadern gris, on exposa que discutia amb els seus pares, a l’igual que ens passa a nosaltres, uns adolescents que ens conformem en poquíssimes coses.

I també ho podem observar a Digues que m’estimes encara que siga mentida, on l’autora explica a la pàgina 72: <<una escriptora morta ja no fa nosa, i alehores podem enriquir-nos escrivint sobre la seva vida, com és el que passa amb Mercé Rodoreda: avui en dia es fa bugada dels secrets que ella va ocultar de manera tan ferrenya>>.

Totalment d’acord amb l’autora, i vosaltres lectors? Les coses no canvien, sembla que la fisiologia humana és la mateixa. Perquè, a veure… què ha passat després de la mort del rei del pop? Doncs que han començat a eixir hipòtesis sobre la seua mort, s’ha parlat, s’ha blasfemat, s’ha criticat… a una persona que no pot replicar perquè està morta (encara que alguns ingenus pensen que no siga així).

Reprenent el fil d’aquesta reflexió, trobem que la Rodoreda ha omplit fulles i fulles després de la seua mort, quant ella ja no podia parlar més enllà de les seues novel·les.

En fi, curiositats o filologia humana? Realment som tan distints com semblem?



Quan el cel té fred
14 gener 2010, 22:40
Filed under: General

EL BLOG COM A ASSAIG

A principi de curs estiguérem comentant en classe quines eren les característiques de l’assaig. Partint del fet que nosaltres no som assagistes, sinó estudiants que estem aprenent, estem iniciant-nos en un gènere que almenys, per a mi, és completament nou. D’aquesta manera, he intentat aplicar aquestes característiques al meu blog, als meus escrits. Esta entrada explica els diferents aspectes tractats aplicats al meu Quan el cel te fred.

1.Respecte mutu entre emisor (jo) i els lectors (vosaltres); ja que en ningún moment han faltat els modals. Per tant, els textos tenen un carácter conversacional, car he intentat fer el lector particip del debat o de la reflexió mitjançant vocatius.

2.Subjectivitat dels textos. En efecte, tots els escrits exposats ací estan tractats baix el meu punt de vista, baix al meua visió del món i de la vida.

3.Temes actuals i diversos. Aquesta característica pot ser no es correspon del tot amb el meu blog, car nosaltres ens hem centrat bastant en Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Tot i això, dins de les meues possibilitats, he intentat que hi haguera diversitat.

4.L’assagista és especialista en idees generals, és a dir, sap de moltes coses, té una cultura molt vasta, però no tracta aquest temes d’una manera profunda. En aquest cas, hem tractat moltes, d’idees. De fet, hem tractat les idees que més interessants m’han semblat de la Roig. No obstant això, encara no em considere una especialista perquè em queda molt de camí per recórrer. Però són aquestes activitats les que et van avançar en la senda. Per tant, aquesta característica va lligada amb la què afirma que l’assaig és literatura d’idees.

5.L’assaig té voluntat d’estil. I tant! Per què m’he tornat carabassa intentant buscar les paraules adients, unes paraules senzilles, però alhora significatives.

6.L’assagista ha de qüestionar-se la realitat en la seua totalitat. Bé, aquest tret estic segura que no l’he seguit perquè jo, en aquest blog, solament m’he qüestionat la literatura de la Roig al nostre llibre.

7.L’assaig no té estructura sistemàtica, de fet, ninguna de les entrades que he fet és igual, ja que el text és presenta de diverses maneres: acompanyat amb fotografies, videos o sol.

8.No pretén ser exhaustiu, car no és ninguna classe magistral, sinó tracta reflexions subjectives, en aquest cas, des de la meua visió subjectiva del món.

9.L’autor s’adreça al lector culte. En aquest cas, m’he dirigit als meus companys de classe; però tampoc que exclòs a la resta, ja que sé que tinc lectors que no estan a la Universitat en aquest moment.

10.L’assaig tendeix cap a al fragmentarietat i la brevetat. Si, és cert, perquè crec que en ningun dels textos exposats anteriorment m’he expandit molt.

Seguint aquestes pautes, podem dir que el nostre blog, almenys, és un intent d’assaig. No sé si bo o dolent, però, com se sol dir: la intenció és el que conta. En fi, jutgeu vosaltres mateixa. Què us semba aquesta reflexió?



Quan el cel té fred
14 gener 2010, 19:31
Filed under: General

T’EVOCARÉ DE LLUNY AMB UN CRIT D’ALEGRIA…

ELEGIA II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

(Carles Riba)

A la pàgina 107, 108 i 109 del llibre que estem tractant Montserrat Roig parla de Carles Riba. Aquest poeta s’exilià després de la victòria franquista el 1939. Residí a Montpeller, França, i allí va escriure el seu llibre més famós: Les elegies de Bierville. És d’aquest on va extraure el poema que ara estem tractant, Elegia II.

Segons Roig, Carles Riba va adonar-se que entrava en l’exili com si entrés en la mort (Roig, 1995:107). I fou la memòria qui salvà el poeta d’aquesta mort. I què recordava Riba? El poeta recordava, en la vall de Bierville, Súnion, que havia visitat feia dotze anys.

Per tant, podem tornar a Súnion quan enyorem Catalunya, encara que siguem a Bierville, encara que siguem en un lloc on res no ens recordi al nostre origen (Roig, 1995: 109). Podem tornar a Súnion quan observem que la nostra llengua està a la sala d’espera de l’hospital, podem tornar a Súnion quan ens vegem perduts en un món que estiga dominat per les llengües internacionals… Podem tornar sempre per recordar la llengua de l’àvia de Montserrat i la nostra avia.

Diuen que sempre ens quedarà Paris, però Súnion serà, per a nosaltres, el mateix que l’estrella polar fou per als Reis Mags, un company infatigable que ens ajudarà en el nostre camí.

Súnion



Quan el cel té fred
14 gener 2010, 17:07
Filed under: General

SEGUINT UN RIU…

Miquel Barberà, un dels protagonistes de l'Alqueria Blanca, i jo

Aquesta fotografia l’he pujada per a complementar el comentari que li vaig fer al nostre company Moisés Llopis i Alarcón al seu blog (…Tardor dels silencis…), corresponent a l’entrada anomenada i després de tot…



Quan el cel té fred
4 gener 2010, 0:43
Filed under: General

QUI TÉ LA PARAULA TÉ L’ESPASA

Apel·lant al paràgraf que he citat a l’entrada anterior,on Roig explica que les discussions lingüístiques abans es feien amb més elegancia i els insults no és polititzaven tant com avui, vull reflexionar sobre la importància que la retòrica ha tingut fins als nostres dies.

Com ja sabem tots la retòrica és l’art de l’eloqüència, de l’expressió oral i escrita. Pot ser de vegades no li donem la importància que es mereix, però és més necessesària del què hom pensa, perquè ja ho deia el sofista Gòrgies quan afirmava “qui té la paraula, te l’espasa”. Afirmació que la nostra autora compatia i que ens ha recordat amb la sentència escrita a la pàgina 41: “només qui posseïx les paraules posseïx l’univers”.

L’univers, allò tan gran que ens recorda dia a dia que no som res, però que si posseïm les paraules podem arribar a governar-lo, ser els reis de l’univers.

Sí, les paraules, al igual que la nostra llengua, són una de les millors marques d’identitat que tenim. Un testament que recorda la nostra existència. Perquè, com deia J:Ll. Vives, “no hi ha mirall que reflecteixi millor la imatge d’una persona que les seues paraules”.

Unes paraules que poden persuadir, escriure una novel·la meravellosa, fer-nos plorar o riure…, fer-nos sentir únics per les nostres idees.

La retòrica, aquell art que Plató defenia com el més bell, que ha convencut a milers de ciutadans en més de vint segles. La retòrica, aquest art que avui en dia encara es patent, i com a exemple tenim els mítings polítics.

En fi, un art que cal aprendre. A què esperem? Són necessaries les tècniques de l’expressió oral i escrita per a posseir l’espassa, l’univers…Endavant!



Quan el cel té fred
4 gener 2010, 0:28
Filed under: General

AMB ESPERANCES…

Fa pocs dies, la nostra companya, Carla Peñarroya, i jo tinguérem una interessant conversa a la parada d’un autobús a Madrid.

Nosaltres dos començarem a parlar amb un madrileny i madrilenya que tornaven a casa, l’última de la qual era mestra. I parlant parlant va sorgir el tema de la llengua catalana, la qual ells també entenien encara que no la parlaven. Fins ací cap problema. Aleshores, començarem el debat si el català, el valencià i el mallorquí eren el mateix. La xica de la capital ens donava la raó a Carla i a mí; però el xic tenia més desconfiança respecte a la nostra posició, puix que havia parlat amb altres persones valencianes que asseguraven que el català i el valencià eren totalment llengües distintes. Vaja, que curiós!Segurament aquestes persones són les que és fan anomenar “valencianos”.

Però el que més curiós em sembla és que la madrilenya havia anat a concerts d’Obrint Pas, els quals havien tingut lloc en cases ocupes, i coneixia cançons d’ells. De fet, va taral·lejar amb nosaltres algunes estrofes de Viure: 😯 Viure. Obrint pas

A més, aquesta insistí en què este grup era molt famós. Això sí, no coneixia ni la Gossa Sorda ni Lax’n’buston ni Raimon… Però per alguna cosa s’escomesa. Poc a poc la nostra cultura va globalitzant-se i això és el que conta. Algun dia serem coneguts arreu del món.

Aquesta ha segut una de les millors converses que hem tingut a Madrid on, sense perdre el respecte a ningú, hem parlat d’un tema que, per desgràcia, està molt de moda; i dic per desgràcia perquè la gent hauria de saber que el Principat, les Illes i el País Valencià parlen la mateixa llengua, es diga català, mallorquí o valencià.

En fi, ja ho deia Montserrat Roig a la pàgina 28 del llibre que estem analitzant: “Les discussions lingüístiques a casa nostra no ens han de venir de nou. Des de la Renaixença ençà, hi ha hagut més d’un poeta que gairebé hauria donat dues cames i un braç per la i grega contra la llatina. Però això sí, es feien en més elegància i els insults no es polititzaven com avui, quan els uns titllen d'<espanyolistes> i <traïdors> els partidaris d'<una llengua per a tothom> i aquests acusen de <feixistodies> i <cavernícoles> els que temen que la nació catalana se´n enorris si ens deixem contaminar per uns castellanismes que tothom usa”.

En el nostre cas hi ha hagut un talant respecte per la diversitat d’opinions que al final ha quedat reduïda a la conclusió de la llengua única.

El mateix camí va seguir una altra conversa que tinguérem amb uns barcelonins, que es pensaven que nosaltres erem de Lleida, al barri de “Huertas”, els quals compartien la nostra opinió i que, amb un to irònic i humorístic, ens recordaren el cas Gürtel, pel qual el nostre presiden s’està donant a conèixer i fent que parlar. I seguint la mateixa línia humorística us convide a que cliqueu aquest enllaç: 😯 Furbi Camps



Quan el cel té fred
25 desembre 2009, 21:24
Filed under: General

PLAERS SOLITARIS, VICIS COMPARTITS

Algú ha pensat per què Homer va decidir escriure la Ilíada? O per què començà Anna Frank va escriure un dietari que seria el seu únic testament? Per què escrivim? Per què escriuen?

Segons la Roig, “ningú no pot explicar per què escriu. No podem elaborar teories. Escriure és un anar fent” (1991: 15). Estic totalment d’acord amb la nostra autora perquè no hi ha un punt de referència per a escriure, no existeix un calaix de sastre on pugem encabir tots els perquès d’un mateix hiperònim…

Escrivim, o escriuen, i això és el que val, això és el que conta… L’obra que poc a poc es va construint, amb cura i amor, amb illusió i estima, amb un polze alhora decidit i covard… és allò realment interessant. Algun dia els escriptors esmentats es decidiren a començar amb el primer mot de les seues novelles, però això ara no importa. Allò que importa és el cos de la literatura, la vida dels seus personatges… La influència de la seua obra en els nostres dies.

Continuant amb les reflexions de Montserrat Roig: “escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, et deixes anar…” (1991: 18). Aquesta és al clau, deixar-te portar per el que et ve a la ment, per aquestes idees sense connexió, les quals plasmaràs i donaràs forma en la teua obra, perquè faràs el possible per que les paraules es pugen digerir de la millor manera possible, per que no s’assemblin a pedres… Aquesta fantasia, junt amb el nostre dia a dia, és el que configura les nostres vivències, la nostra vida

Aquest ofici, el d’escriure, era la vida de la Roig, una vida que va tenir que compaginar amb l’activitat periodística per a tenir tots els dies un plat calent a taula, perquè, segons les declaracions de l’autora, aquest ofici no et garanteix ni benestar econòmic ni la comprensió pública.

Però, tot i això, l’ofici d’escriure ens proporciona un plaer continu, un vici compartit, una dolçor extasiada… perquè “l’única droga que no et mata és la bona literatura” (1991: 19).

Si amics, ja ho deia Baudelaire, cal sempre estar embriagats… embriagats de poesia i de virtut… (Si voleu veure el poema al qual faig ferència entreu en la següent pàgina web:  😯 http://personal.telefonica.terra.es/web/ideasmuertas/ensayos/embriagados.htm)




Quan el cel té fred
25 desembre 2009, 1:49
Filed under: General

ELS ULLS DE LA MENT

Seguim amb els ulls i la mirada…

Roig, a la pàgina 98, ens explica que <<l’escriptora necessita de la memòria per a escriure i el seu aparell fotogràfic són els ulls de la ment. Memòria que il·lumina el temps perdut i els espais desapareguts>>.

D’aquesta manera, les fotografies que va veure la nostra autora, junt a la lectura de Cartes des dels camps de concentració de Pere Vives són les que la portaren a publicar Els catalans als Camps nazis, ja que, segons l’escriptora: necessitava de totes dues coses per a complementar la meua informació sobre l’horror (1991: 99).

Aquestes imatges i aquesta narració ens porta a que ens reconeguem amb els altres, amb el seu dolor (1991: 100), però el problema ve quan ja no sentim, és a dir, quan ja estem vacunats d’aquest dolor perquè ens han bombardejat a les notícies amb aquestes escenes de gent que no és pròxima, que no és familiar; que comporta la consideració d’aquest horror com una cosa habitual, del dia a dia.

Amb tot, cal que lluitem a la manera de Gandi per els drets humans, la pau i la llibertat. I no hem d’oblidar els errors del passat, per això, és necessària la lectura d’aquest llibre, perquè no podem deixar que es repetisca una altra vegada l’horror dels camps nazis.

😯 Auschwitz. Algunes de les imatges que possiblement degué veure Roig



Quan el cel té fred
25 desembre 2009, 0:59
Filed under: General

UNA MIRADA DIFERENT

Montserrat Roig pensa que les dones tenim una mirada bòrnia, és a dir, que estem manques d’un ull. Però, açò que implica?

Les dones, per desgràcia, sempre hem estan subjectes als homes; i quan volíem volar i escapar dels nostres pares o marits se’ns ha considerat bruixes… De fet, hi ha una versió sobre la creació de la dona que diu que aquesta la concebí Déu a partir de la costella d’un home; en conseqüència, la dona sempre ha estat considerada un ser inferior, ja que ha estat creada a partir de l’home, a necessitat l’home per a existir.

Avui en dia encara hi ha impresentables que pensen això, però les dones estem reivindicant-nos, estem decidint el que volem i el que no volem fer, i poc a poc ho aconseguirem.

La nostra autora es posicionà davant una postura clarament feminista i escriví alguns llibres on la protagonista era la dona, com per exemple ¿Tiempo de mujer?, publicat el 1980.

Aquesta, junt a les 146 dones que moriren el 8 de març de 1908 a Nova York, entre d’altres, ens donen exemple de com lluitar contra una de les més grans injustícies.

Juntes, aconseguirem que el lema de la Revolució francesa es faja llibertat.

Juntes aconseguirem que la nostra mirada no siga una mirada bòrnia, sinó una mirada completa, una mirada on no es reflexe la por…

Perquè nosaltres també volem llibertat, igualtat i fraternitat.

SDC11394