[[…nurieeta…]]


22 novembre 2009, 12:03
Filed under: General

EL MÚSICS SENTEN LES COSES PASSADES PER LES RALLES DE LA SOLFA*

Hi han poques coses en la vida que són imprescindibles, almenys, per a mi. Llevant dels elements purament químics (l’aigua, l’oxigen…) les úniques coses que necesitaria si me n’anara a una illa deserta serien la família, els amics, un bon llibre i, per descomptat, la música.

Per què, heu pensat alguna vegada que faríem sense aquestes coses bàsiques? El que no estima la lectura o la música és aquell Cristòfor Colom que encara no havia descobert Amèrica, que vivia en un món incomplet, una existència buida. Plaers de la vida que ens fan gaudir d’aquesta insignificant existència. I és que, qui s’imagina un món sense estos pilars bàsics?

Sense la lectura no hauríem conegut ni al Tirant ni al Quixot, ni tampoc els nostres avantpassats… La lectura és bàsica en el nostre dia a dia: classes, llistes de la compra, testaments, cartells publicitaris… Ser una persona de lletres és més important del que hom pensa.

I la música, què és d’ella? Quin no recorda una nit a qualsevol discoteca on la música (comercial, en aquest cas) ha sigut l’autèntica protagonista? La música és al que posa melodia a la nostra vida. Una vida que no seria res sense les cinc línies del pentagrama. La música, igual que la literatura, ens fa somiar, pensar que un món diferent pot existir. Ens fa passar molt bones estones i, de vegades, també tristes. La música ens dona valor a l’hora de composar la nostra vida, la nostra pròpia existència. La música, igual com el cel, és sinònim de llibertat.

Hui, 22 de novembre, celebrem el nostre dia. El dia dels músics, que no solament els que toquen instruments hem de celebrar, sinó tot el món, perquè, al cap i a la fi, tots som notes d’un mateix pentagrama, d’una melodia incansable, bonica i alhora dolenta. D’una melodia que de vegades està en La menor i d’altres en Sol # major; però, al cap i a la fi, una melodia única.

Feliç Santa Cecília companys

* El Quadern Gris, Josep Pla: 562.



Quan el cel té fred
14 novembre 2009, 19:01
Filed under: General

JUSTIFICACIÓ DEL TÍTOL

Concebem la vida com un camí, llarg o curt, però un camí… Un camí on de vegades està fosc i tot és trist, un camí on de vegades el Sol brilla més que mai i ens aclarix els nostres dubtes. En aquesta senda caiguem i ens alcem una altra vegada, les equivocacions ens fan forts. Tot obstacle, tota dificultat, ens enforteix i ens ensenya a ser millor persones. D’aquesta manera, associem els nostres moments més tristos i més difícils en l’obscuritat, que és quan no es poden veure les coses clarament. Per contra, associem el temps assolellat amb la felicitat.

Però que tenen en comú aquests dos punts que, aparentment, són tant diferents? Siga nit o dia, estiguem feliços o tristos, sempre ens acompanya el cel. El cel, sinònim de llibertat, ens acompanya mirant-nos de dalt, sabent que cal tenir els peus a terra.

De la mateixa manera que un pare té cura del seu fill, el cel ens acompanya a nosaltres dia i nit; de la mateixa manera que les estrelles guiaren als Reis Mags al pessebre de Jesuset, el cel ens segueix, infatigable.

Aquest és el meu petit homenatge al CEL, un cel que sempre ens fa somiar. Un cel que, de vegades, com nosaltres, també té fred. Un cel que ens acarona incansablement. Un cel que, quan té fred, agraeix que l’abrigue en mantes de color fúcsia.

M’ajudes, lector?

Quan el cel té fred, Núria l'abriga amb mantes de color fúcsia

En la fotografia: jo. Gràcies Alby



Quan el cel té fred
7 novembre 2009, 15:06
Filed under: General

L’ABELLEROL MORT

El dijous passat vaig assistir, junt a uns companys meus, a la presentació de L’abellerol mort de Vicent Josep Escartí, que va tindre lloc a La casa del llibre de València a les 19:30h de la vesprada.

 La presentació va estar a càrrec del catedràtic Vicent Simbor, el qual parlà d’una manera molt clara i concisa sobre la novel•la d’Escartí, sense descobrir el final! Després parlà l’autor, el qual no discrepà ni una paraula del que havia dit el catedràtic i també ens comentà l’elecció del títol.

A més a més, he de dir que es va fer molt amena i el professor Escartí ens presentà la seua cara més simpàtica quan parlava de la seua novel•la.

Entre els assistents podem destacar la presència de Carme Gregori, la meua mestra de Literatura Catalana Contemporània de l’any passat, entre d’altres.

Sols em queda dir que tinc (tenim) una lectura pendent: L’ABELLEROL MORT. I espere que ací es comente la lectura, tant per mi com per vosaltres.

 

Simbor i Escartí

alguns dels assistents



Quan el cel té fred
1 novembre 2009, 2:01
Filed under: General

ADVERTÈNCIA AL LECTOR:

Començe aquest blog d’una manera obligatòria, és a dir, perquè a l’assignatura d’assaig m’ho demanen. Però, el fet que l’elaboració del blog siga de caràcter obligatori no significa que no estiga il·lusionada en començar una cosa nova per a mi, una pàgina web on no he treballat mai… Però sempre hi ha una primera vegada i aquesta és la meua.

En un primer moment, la finalitat d’aquest blog és comentar la meua lectura sobre l’assaig Digues que m’estimes encara que sigui mentida, de Montserrat Roig. Tot i això, no dubtaré en escriure qualsevol curiositat o tema que em resulte interessant per a que vosaltres sigueu coneixedors.

Bé, espere gaudir i aprendre en la vostra companyia.