[[…nurieeta…]]

LECTURA INTENSIVA, LECTURA INTERESSANT…

Ja he acabat el llibre i he de dir que Digues que m’estimes encara que sigui mentida m’ha resultat profitós en molts aspectes: tracta les lectures, l’aprenentatge de viure, les geografies literàries… Tot plegat, un conjunt d’apunts que, relacionats entre si pel la condició de dona de l’autora, m’ha fet pensat i reflexionar. El que anomene, no sé si el terme existeix, una lectura activa, que s’ha incrementat pel fet d’escriure en aquest blog, on us exposaré, a partir d’aquest moment, alguns aspectes que m’han resultat més interessants i més curiosos.

Com ja us vaig dir al fòrum realitzat per a la lectura de Pla, la saviesa popular és molt important per a la nostra llengua. Aquestes locucions o frases fetes formen part de la nostra història i de la nostra identitat i, en gran mesura, moltes d’elles deriven d’actes o de tradicions de la nostra terreta.

Un exemple és el que ens conta Montserrat Roig a la pàgina 132 de l’edició en què estic treballant. Ens explica que l’expressió <<t’hauria de caure la cara de vergonya>> prové del fet que a principis del segle XIX obligaven als adúlters a baixar per el carrer Bòrnia (Barcelona) amb la intenció de burlar-se dels pecadors i alliçonar les donzelles. Durant aquest passeig, les adúlteres havien de mantenir la cara ben alta, i d’ací aquesta expressió.

Cadascuna d’aquestes petiteses ens fan gitar-nos cada dia sabent més, aprenent de les lectures i de la nostra cultura. Aprenent de nosaltres mateixa. Tot plegat, aprenem a se millors persones.

ACARONA’M, ESTIMA’M

Ahir us parlí un poc del títol de l’obra i dels descobriments que, poc a poc, vaig fent a través de la meravellosa eina de treball que és Internet. Doncs bé, he decidit buscar més coses sobre el seu títol, per a documentar-me millor per al treball que estic fent de l’assaig i al youtube he trobat el següent vídeo: 😯 Cançó: Digue’m que m’estimes (Els Pets)

És una cançó de Els Pets que també que té com a protagonistes dos enamorats, on el xic li demana que l’estime encara que no s’ho cregua.

Pareix ser que no solament als protagonistes de Jhonny Guitar els agrada que els digen mentides, sinó que també als cantants de Els Pets i segurament a molts de nosaltres, perquè, de vegades, preferim viure en la ignorància i no saber la veritat. Ja ho diu el següent refrany castellà: ojos que no ven, corazón que no siente; no és així, lectors?

Quanta raó té la saviesa popular, però, això si, cal seguir el consell de l’escriptor i dramaturg francés Jules Renard: de tant en tant cal dir la veritat per a que et ceguen quan digues mentides. Això si, recorda que més ràpid s’agafa a un mentider que a un coix. Per tant, si diguem la veritat, al meu parer, sempre eixirem guanyat.

A continuació teniu la lletra de la cançó comentada:

Digue’m que m’estimes
encara que sigui un somni,
digue’m que em desitges
i et prometo que et creuré.

Digue’m que m’enyores
i que no et passen les hores,
digue’m que em somies
cada nit des de fa temps.

Saps que sé molt bé
que un altre t’omple la vida
i que no pot ser,
que no vols mirar el passat;
i ara que he tornat
no pretenc trobar-te sola,
tan sols tenir-te un cop més al costat.

Digue’m que m’estimes,
omple’m el cos de mentides
només et demano un dia
i demà ja hauré marxat.
Sols amb tu podria
suportar la melangia
i guarir-me la ferida
que m’ha quedat.

Digue’m que m’estimes
encara que no t’ho creguis,
digue’m que em desitges
i després me n’aniré.

Digue’m que m’enyores
i et sap greu quan te n’adones,
digue’m que em somies
enganya’m encara més.

Saps que marxaré
i no em tornaràs a veure,
aquest cop pot ser
l’últim que m’abraçaràs;
i en aquest instant
recordarem la nostra història,
aquell amor que amb el temps s’ha esborrat.*

_____

* He marcat en negreta aquelles oracions de la cançó que m’han paregut més interessants i que perfectament podrien estar inserides dins del discurs que mantenen Joan Crawford i Sterling Hayden, els actors protagonistes de Jhonny Guitar.

EN TOT·AMOR CAU AMAT E AMABLE (1)

Digues que m’estimes encara que sigui mentida

Les aparences enganyen; tots ho sabem. Però, en les primeres coses que ens fixem no són les que entren per la vista, les que vegem en els nostres propis ulls? Qui diga que no està mentint.

Per aquesta raó, per la impressió que em causa el títol, és una de les coses per les quals he elegit este llibre. Però, què inspirà la nostra escriptora a posar aquest títol? Estimava a un home que no la corresponia? Preferia viure en la mentida feliç que no pas en la realitat cruel?

A la pàgina 12 escriu:

<<Sentim un gran plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm a l’altre, que pot ser sap que mentim i que ens està demanant que continuem mentint.

–         Digues que m’estimes encara que sigui mentida.

Li va demanar Jhonny Guitar a Joan Crawford. I ella li va contestar que l’estimava encara que fos mentida. Però, mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura, és una droga. I, si ens falta, anem una mica penjats.>>

No sé si Roig estava enamorada o no en el moment en que va escriure aquest article, però el ben cert és que l’elecció del títol de l’obra es deu a Josep Maria Castellet, així l’autora ho fa constar en l’advertència als lectors (pàg. 8).

Aquest títol està extret del fragment de pel·lícula que l’escriptora esmena al llibre, el qual el podem veure al següent enllaç: 😯 Fragment de la pel·lícula Jhonny Guitar, a la qual fa referència Roig

I és que, ja ho dia Estellés, no hi ha rosa sense espines.

____________________

1. Vers extret del tercer cant de mort d’Ausiàs March.

MONTESSART ROIG, MÉS APROP QUE MAI

Estimats lectors,

Ja us he parlat en diverses ocasions sobre el llibre que tinc a les mans, però encara no us he comentat res de la seua creadora, el factor més important del llibre; perquè sense ella no hauria pogut fer la lectura que estic realitzant i, en conseqüència, aquest blog no tindria sentit, almenys, per a mi.

Montserrat Roig i Fransitorra, la nostra autora, naix a l’Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1944. Des de ben menuda va poder gaudir d’un ambient familiar que li facilità el contacte amb la literatura, car era filla de l’escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop.

Es llicenciada en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, en l’especialitat d’Hispànica; i durant el curs 1973-1974 fou lectora de castellà a la Universitat de Bristol. Compagina la seua creació literària amb l’activitat periodística. D’aquesta manera, col•laborarà a Avui i a Serra d’Or, entre d’altres.

A les darreries de la seua vida publicà el llibre que estem treballant, just un any abans de la seua mort. Finalment, morí a Barcelona el 10 de novembre de 1991, a conseqüència d’un càncer.

D’entre la seua obra destaquem Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L’hora violeta (1980), entre d’altres. A més a més, també fou nombroses entrevistes a la televisió. Al youtube he trobat el següent vídeo: 😯 Entrevista d\’Ovidi Montllor per la Montserrat Roig

Després d’aquesta xicoteta introducció a la seua vida, us recomane que entreu a aquesta pàgina web de la UOC, on podreu trobar una biografia més extensa de l’autora http://lletra.uoc.edu/ca/autor/montserrat-roig.

Cal saber que últimament s’està oblidant molt la figura d’aquesta magnífica autora, que revolucionà el món feminista. Per aquesta raó, molts són els que reivindiquen la seua memòria, entre les quals cal destaquem a Isabel-Clara Simó.  😯 Isabel-Clara Simó parla de Montserrat Roig

Sent realista, sé que pot ser no m’hauria interessat per l’autora si no hagués segut per aquesta assignatura. Per tant, considere que només pel fet de voler saber sobre una escriptora, buscar informació a Internet, als llibres… l’assignatura és d’allò més profitosa. He buscat informació i m’ha agradat el que he trobat i espere aquest descobriment siga tant aprofitos per a mi com per a vosaltres.

La nostra autora

JUSTIFICACIÓ DE L’ELECCIÓ DE L’OBRA

Ja he començat la lectura de Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Aquest llibre, junt a l’autora, serà el nostre company infatigable en l’elaboració d’aquest blog, on escriuré el meu dietari de lectura per expressar les meues impressions d’aquest recull d’apunts.

Hi han diverses raons per les quals he elegit aquest llibre, les quals enumeraré seguidament:

En primer lloc perquè el títol de l’obra m’ha agradat molt, m’ha atret i m’ha fet que m’interesse pel seu argument i la seua lectura. De fet, pense que està molt ben escollit i és molt sugeridor. No us sembla, lectors?

En segon lloc perquè ja he llegit a Montserrat Roig, puix a primer de batxillerat vaig llegir, com a lectura voluntària, El temps de les cireres, la seua millor novel•la, segons Carbó i Simbor (2005: 265). Per aquest mateix fet i, com que ja coneixia a l’autora com a novel•lista, m’abellia conéixer la faceta de la Roig assagista, on expressa en primera persona les seues experiències i pensament.

Finalment, he elegit aquest llibre pel fet què l’autora és una dona, car ja he llegit obres escrites per homes assagistes (Nosaltres, el valencians de Fuster i El quadern gris de Pla són un exemple). D’aquesta manera, m’agradaria conéixer l’obra assagística d’una persona del meu mateix sexe, on explique les seues vivències, idees i comportament.

UNA VALL… DIGNA

La Valldigna, un paradís perdut envoltat de muntanyes, un pulmó verd, una subcomarca, una vida… la meua vida, el meu paradís particular.

Quan parlàvem de Pla, al fòrum, varem dir que tot ens condiciona: la llengua, l’època, la societat i, per descomptat, el poble. Segurament, si jo no visquera ací no seria la mateixa persona… els records, els jocs de la infància, els amics, i les festes haurien estat diferents, entre d’altres coses.

Jo visc entre muntanyes, en un xicotet poble de la Safor que té un riu que només du aigua quan plou, però que tot i així és un riu bonic. Prop d’un monestir que té més de 700 anys, situat en una vall que Jaume II considerà digna.
Una vall que jo no canviaria per res.

Una vall… digna!!

I aquest és el paradís que he ensenyat als meus amics universitaris, un paradís on poden gaudir de l’olor natural del taronger.

En definitiva, hem gaudit d’un pont fantàstic!

DÓNA SANG, DÓNA VIDA

Un cop més, aquest dijous tenim la possibilitat de repartir esperances a casa nostra. I és que el pròxim dijous 10 de desembre i a la porta de la Facultat de Filologia, Traducció i Interpretació hi haurà un autobús del Centre de Transfusió de la Generalitat Valenciana disposat a donar abasta a totes aquelles persones, estudiants i no-estudiants, que estiguen dispostes a donar sang.

Supose que no us fan falta motius per a assistir a la cita, però recordeu que la nostra sang pot salvar la vida d’almenys tres persones; i qui sap si algun dia una d’aquestes persones som nosaltres mateixa, o els nostres pares? (Esprem que no siga així).

No sigam egoistes, ni porucs a les agulles. Sigam solidaris. Poc a poc, entre tots, serem millors persones.

No falteu a la cita. US ESPERE! 😀

EL MÚSICS SENTEN LES COSES PASSADES PER LES RALLES DE LA SOLFA*

Hi han poques coses en la vida que són imprescindibles, almenys, per a mi. Llevant dels elements purament químics (l’aigua, l’oxigen…) les úniques coses que necesitaria si me n’anara a una illa deserta serien la família, els amics, un bon llibre i, per descomptat, la música.

Per què, heu pensat alguna vegada que faríem sense aquestes coses bàsiques? El que no estima la lectura o la música és aquell Cristòfor Colom que encara no havia descobert Amèrica, que vivia en un món incomplet, una existència buida. Plaers de la vida que ens fan gaudir d’aquesta insignificant existència. I és que, qui s’imagina un món sense estos pilars bàsics?

Sense la lectura no hauríem conegut ni al Tirant ni al Quixot, ni tampoc els nostres avantpassats… La lectura és bàsica en el nostre dia a dia: classes, llistes de la compra, testaments, cartells publicitaris… Ser una persona de lletres és més important del que hom pensa.

I la música, què és d’ella? Quin no recorda una nit a qualsevol discoteca on la música (comercial, en aquest cas) ha sigut l’autèntica protagonista? La música és al que posa melodia a la nostra vida. Una vida que no seria res sense les cinc línies del pentagrama. La música, igual que la literatura, ens fa somiar, pensar que un món diferent pot existir. Ens fa passar molt bones estones i, de vegades, també tristes. La música ens dona valor a l’hora de composar la nostra vida, la nostra pròpia existència. La música, igual com el cel, és sinònim de llibertat.

Hui, 22 de novembre, celebrem el nostre dia. El dia dels músics, que no solament els que toquen instruments hem de celebrar, sinó tot el món, perquè, al cap i a la fi, tots som notes d’un mateix pentagrama, d’una melodia incansable, bonica i alhora dolenta. D’una melodia que de vegades està en La menor i d’altres en Sol # major; però, al cap i a la fi, una melodia única.

Feliç Santa Cecília companys

* El Quadern Gris, Josep Pla: 562.

JUSTIFICACIÓ DEL TÍTOL

Concebem la vida com un camí, llarg o curt, però un camí… Un camí on de vegades està fosc i tot és trist, un camí on de vegades el Sol brilla més que mai i ens aclarix els nostres dubtes. En aquesta senda caiguem i ens alcem una altra vegada, les equivocacions ens fan forts. Tot obstacle, tota dificultat, ens enforteix i ens ensenya a ser millor persones. D’aquesta manera, associem els nostres moments més tristos i més difícils en l’obscuritat, que és quan no es poden veure les coses clarament. Per contra, associem el temps assolellat amb la felicitat.

Però que tenen en comú aquests dos punts que, aparentment, són tant diferents? Siga nit o dia, estiguem feliços o tristos, sempre ens acompanya el cel. El cel, sinònim de llibertat, ens acompanya mirant-nos de dalt, sabent que cal tenir els peus a terra.

De la mateixa manera que un pare té cura del seu fill, el cel ens acompanya a nosaltres dia i nit; de la mateixa manera que les estrelles guiaren als Reis Mags al pessebre de Jesuset, el cel ens segueix, infatigable.

Aquest és el meu petit homenatge al CEL, un cel que sempre ens fa somiar. Un cel que, de vegades, com nosaltres, també té fred. Un cel que ens acarona incansablement. Un cel que, quan té fred, agraeix que l’abrigue en mantes de color fúcsia.

M’ajudes, lector?

En la fotografia: jo. Gràcies Alby

L’ABELLEROL MORT

El dijous passat vaig assistir, junt a uns companys meus, a la presentació de L’abellerol mort de Vicent Josep Escartí, que va tindre lloc a La casa del llibre de València a les 19:30h de la vesprada.

 La presentació va estar a càrrec del catedràtic Vicent Simbor, el qual parlà d’una manera molt clara i concisa sobre la novel•la d’Escartí, sense descobrir el final! Després parlà l’autor, el qual no discrepà ni una paraula del que havia dit el catedràtic i també ens comentà l’elecció del títol.

A més a més, he de dir que es va fer molt amena i el professor Escartí ens presentà la seua cara més simpàtica quan parlava de la seua novel•la.

Entre els assistents podem destacar la presència de Carme Gregori, la meua mestra de Literatura Catalana Contemporània de l’any passat, entre d’altres.

Sols em queda dir que tinc (tenim) una lectura pendent: L’ABELLEROL MORT. I espere que ací es comente la lectura, tant per mi com per vosaltres.